En els seus darrers anys de vida, Simone Weil va centrar els seus treballs areflexionar sobre la dissolució del jo, aquest «desfer la criatura que portemdintre». Per referir-se a això va encunyar un terme: «decreació ». É s sobreaquest concepte que Anne Carson construeix la seva prò pia Decreació, unllibre en què dialoga contínuament amb la filò sofa i mística francesa.Per assolir aquesta dissolució de l’ego, Carson proposa una desconstrucciógradual de diverses formes d’escriptura. El llibret d’ò pera, el guió de cinema,el poemari, l’oratori, la llista de tasques a fer o el dià leg entre un segrestador ila seva víctima só n alguns dels formats textuals que la canadenca pren com amatè ria primera per barrejar-los i, mitjançant aquesta hibridació que é s tanhabitual a les seves obres, suprimir-los, deixant ú nicament l’essè ncia, el «tu».En aquesta tasca, Carson conversa, a part d’amb la mateixa Weil, amb unelenc extraordinari de pensadors —Homer, Safo, Longí, Samuel Beckett iVirginia Woolf—, elaborant així un treball de literatura comparada peremprendre aquest viatge cap al coneixement que la literatura manté des detemps immemorials i el destí del qual solament s’assoleix quan es dorm,durant l’ú nic moment en què la dissolució del jo està completa.Decreació é s, al cap i a la fi, una lloança al somni, als dorments que en el seudormir imaginen altres formes del que é s real, impossibles d’arribar acontemplar durant la vigília.
