L’Anna Kerrigan, una nena de gairebé dotze anys, acompanya el seu pare a la casa de Manhattan Beach d’en Dexter Styles, un home que ella intueix que és clau per a la supervivència del seu pare i de la seva família. La platja que descobreix en aquella visita la meravella tant com el secret que envolta la relació entre els dos homes.Anys després, el seu pare ha desaparegut i el país està en guerra. L’Anna treballa reparant vaixells sota l’aigua a la Drassana Naval de Brooklyn. En aquest període tan difícil, en el qual les dones poden fer feines que abans només estaven reservades als homes, que ara són al front, ha aconseguit convertir-se en la primera dona bus de la drassana, una de les ocupacions més perilloses i dures que s’hi duen a terme. Una nit, en una sala de festes, per casualitat, el camí de l’Anna es torna a creuar amb el del senyor Styles, l’home que va visitar de petita. I és a partir d’aquesta trobada que ella comença a entendre la complexitat de la vida del seu pare.Amb l’atmosfera d’una novel·la negra de misteri, Jennifer Egan ens capbussa magistralment en la Nova York de la Segona Guerra Mundial, una ciutat plena de gàngsters, mariners, soldats, banquers i bussos. Manhattan Beach és un retrat delicat i enlluernador d’un moment clau que ho va canviar tot entre homes i dones.Lectura breuQuan a dos quarts de dotze va sonar la sirena de l’hora de dinar, ella frisava per anar-se’n a fora. Per tenir una excusa per sortir de l’edifici, no s’havia endut el dinar —encara que sabia que amb aquell estratagema no enganyava el senyor Voss. Però com que l’home era incapaç de no deixar dinar a una noia, va mirar-la amb cara de pomes agres quan ella es va dirigir cap a la porta mentre les casades desembolicaven el paper encerat dels seus entrepans i parlaven dels marits, que eren en camps d’instrucció de reclutes de la marina o a l’estranger: l’una havia rebut carta, l’altra tenia alguna pista o intuïció o havia somiat on podien ser els seus estimats; si n’estaven, d’espantades i desesperades. Més d’una noia havia plorat mentre descrivia la por que tenia que el seu marit o promès no tornés. L’Anna no podia sentir-ho, tot allò. Aquelles converses li desvetllaven una ràbia incòmoda cap a aquelles noies, que li semblaven massa dèbils. Gràcies a Déu, el senyor Voss havia prohibit que es parlés d’aquell tema durant les hores de feina, cosa que havia despertat en l’Anna un insòlit sentiment de gratitud. Ara, mentre treballaven, cantaven cançons dels col·legis universitaris on havien estudiat: Hunter, St Joseph’s, Brooklyn College, l’himne del qual l’Anna va aprendre inalment —tot i que no s’havia preocupat de saber-lo l’any que hi va estudiar.
