Havent passat per la presó durant la Dictadura del general Primo de Rivera, per a J. M. Lladó i Figueres, com per a tot el periodisme català, l'etapa de la Generalitat republicana fou un crear lliure constant amb llibertat i modernitat. Els nous periodistes catalans arribats a una joventut madura quan es proclama la Segona República i la Generalitat de Macià i Companys, van seguir els models americans i europeus per fer néixer un periodisme al nivell dels més moderns del món. Maldaven ser, des de la premsa i les idees republicanes i catalanistes, els reporters —o reporteres, atès que hi començava a haver dones periodistes— que afermessin la premsa de masses per convertir Catalunya en un país nou, de ciutadans amb completa assumpció dels valors democràtics. J. M. Lladó escrivia de tot i per tot en els mitjans de premsa catalans: reportatges, entrevistes, explicava rodes de premsa o mítings, tot abastant llibres periodístics del moment. Es va implicar de forma compromesa amb la política de les esquerres catalanes, fet que el duria a ser secretari de l'Associació de Periodistes de Barcelona. En aquella època, el periodista totalment professional era encara estrany, raó per la qual també va ser secretari de ministres catalans que hi veien un ajut important, una fura d'informació de tot el que es cuinava a la capital de Catalunya o als passadissos del Parlament espanyol a Madrid. Visqué els anys de la Segona República amb una intensa activitat periodística i política que en feren un dels periodistes catalans de perfil més nítid del canvi de la premsa. Uns anys plens d'il·lusió i esperança.
