Quan escrivia 39º a l’ombra Antònia Vicens feia feina de secretària a l’Ariel, un dels flamants hotels de la costa de Cala d’Or, i el director, en saber que escrivia a les nits, li va prohibir tenir els llums de l’oficina encesos. Gastava massa. És per això que l’autora va decidir recloure’s en la intimitat sòrdida del lavabo d’un bungalou per a treballadores per a redactar 39º a l’ombra, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la de l’any 1967 i considerada per molts la seva òpera prima, el seu primer gran llibre després de l’aparició dels contes de Banc de fusta.Amb la recuperació d’aquesta obra, Lleonard Muntaner, Editor proposa no només la relectura d’un dels textos fundacionals de la literatura catalana del darrer mig segle, sinó que deixa en mans del lector l’inici o la represa de més d’un debat que es troba lluny de resoldre’s. Un debat sobre turisme i sobre gènere, en efecte, però sobretot el qüestionament de les relacions de poder i de totes les corrupcions, perversions i injustícies que aquestes han suposat al llarg del temps. Un fenomen que opera molt més enllà dels cinquanta anys de la novel·la, però que la novel·la analitza com qui no vol la cosa, amb un estil absolutament lubrificat i amb tota la lucidesa. (De l’epíleg de Sebastià Portell)
