Les religions disposen d’elements que ens recorden que és possible una relació amb el món no orientada al creixement i a posar-ho tot a la nostra disposició. En una església o temple la nostra actitud és diferent de la que tenim en un supermercat. També és diferent el nostre estat d’ànim interior: passem de l’acció activa a la recepció o la percepció. Però les esglésies o les mesquites no són els únics llocs per a aquests canvis d’actitud: quan som a la vora de l’oceà podem experimentar una obertura similar del pit, de tot el cos, a l’immens espai agitat que tenim al davant. I els fenòmens que s’inclouen sota l’etiqueta de New Age també es poden interpretar com l’expressió d’un anhel de ressonància.Això no significa que la religió viscuda i, sobretot, institucionalitzada activi aquest potencial de ressonància i l’aprofiti realment. Sabem per la història de la religió que és més probable que passi el contrari. Aquesta sordesa a la ressonància no és una conseqüència necessària de la religió ni n’és un tret inherent. És només una possibilitat (terrible) que no ha de fer oblidar el gran potencial que té: la possibilitat d’experimentar la ressonància en els patrons de relació religiosos, d’experimentar la capacitat de deixar-nos cridar i de practicar disposicionalment una voluntat de transformació.
