Ja fa quatre anys que es va posar en marxa La Veu del País Valencià, el diari en la nostra llengua —per conviccions, com diu l’eslògan adoptat— promogut per l’advocat i activista Moisès Vizcaino amb la pretensió de cobrir l’actualitat des d’una òptica diferent de la predominant en els mitjans de comunicació generalistes existents. Una empresa arriscada, en un període de crisi i de canvis importants en el sector, des de la qual, malgrat les dificultats i la manca de recursos adequats, sempre hi ha hagut la voluntat de tractar qualsevol àrea d’interès, també la de la cultura. Amb aquesta intenció, manifestada per Vizcaino quan el periòdic només era un projecte, vaig començar a escriure des de l’inici una columna setmanal que prompte —els primers mesos em vaig ocupar més de qüestions socials— vaig dedicar a l’art i a l’estètica, i a les vinculacions d’aquests àmbits amb altres, com la ciència o els viatges. Evocar l’esperit d’èpoques passades a través de pintures, llibres, fotografies, composicions musicals, investigacions, descobriments…, sobretot de la Il·lustració ençà, i veure en quina mesura aquest esperit ha perdurat al llarg del temps, ha estat l’objecte d’aquests articles.
