Al bosc, neixen les plantes, arriben les pluges i els incendis, i de tant en tant se sent l’eco d’una destral, com si marqués el ritme d’uns poemes que volen fixar les coses que ens importen abans de la tempesta definitiva. En aquest escenari, que és real i figurat, se senten les veus de la natura i les ombres dels poetes i pintors que l’han celebrat abans. Passen les estacions, però sempre queden els records d’una vida viscuda, com un eco que ressona i que adverteix de la tempesta, perquè —com diu un vers del llibre— «tot avança lleument vers la claror i la mort».
Tant és d’on ve la boira i quin miracle empeny
l’olor del romaní: la nit raspalla els núvols
i les gotes de pluja s’arrengleren als ràfecs,
transparents i rodones, condemnades a caure.
No cal saber res més de tantes coses gràcils,
perquè en aquest instant només això és veritat:
tot avança lleument vers la claror i la mort.
Llibre de poemes.
Pròleg de Jordi Llavina
