L'escena filosòfica de la caverna, emprada per Badiou com a exemple i resum de la seva pròpia filosofia, no solament posseeix intrínsecament la forma de vida del filòsof, sinó també la permanent necessitat d'afirmar la filosofia com a eix vertebrador de l'humà davant formes de vida inhumanes, mostrades en l'al·legoria platònica com a éssers encadenats. Per Badiou, la naturalesa del filosofar és fer sempre un pas més enllà en el si d'un problema que existeix des de sempre, un problema que arriba al filòsof com un llegat pendent de transformar i transmetre a generacions futures. En l'àmbit del pensament polític, el filòsof prendrà aquest llegat i hi aprofundirà, en produirà crítica, sempre des d'una interpretació que mai no serà concloent. La seva crítica a la democràcia representativa s'encamina, com la seva filosofia, vers un comunisme renovat, ja que segons Badiou, aquesta és l'única forma d'organitzar "allò polític" d'una manera justa.
