«Feia temps que els noms col·lectius d’animals em rondaven com estols, espargint-se i arreplegant-se en el meu pensament. Quan vaig descobrir que en anglès n’hi havia molts més i que eren altament lírics, se’m va eixamplar aquest univers i vaig saber que tenia la llavor d’un poemari. Aquest havia de créixer naturalment partir d’una altra fascinació que tenia de feia temps pel vol coreogràfic d’oronetes i estornells. Jo escric fins que tinc una idea sobre la qual fer una recerca. No sóc grafòmana, em plantejo l’escriptura com a investigació. Amb Aus de ramat vaig trobar sobre què fer-la però tampoc em volia reduir al comportament col·lectiu dels ocells i ho vaig voler estendre als mamífers, els peixos i fins i tot a les cuques de llum i a les meduses i, per descomptat, als humans, aquests presentats sota la forma ambivalent de plaga i salvadors. Cada grup animal em servia per explorar uns temes diferents, a la vegada, i el poemari acaba sent calidoscopi d’imatges fraccionades d’una realitat tan múltiple i complexa que es revela com a fragment de tot el que podria arribar a ser. També hi ha molt de dolor en aquest llibre, d’aquí la sequedat, l’economia de paraules, els buits i silencis. D’aquí també la necessitat del grup, la por a la soledat. I al mateix temps els poemes volen ser niu i lloriguera on deixar-se acollir i mà que s’obre oferint escalf per a qui els vulgui llegir.»
