L’acció transcorre en una vella casa de Bagdad des de la tardor 2002 a la primavera 2003. O siga, entre els rumors públics de guerra i la historica invasió de l’Iraq la matinada del 20 de març de 2003, després de la Guerra del Golf de 1991 i tants anys de bloqueig. Una invasió comandada pel president dels EUA, Georges W. Bush, amb el recolzament entusiasta de Tony Blair (United Kingdom) i José María Aznar (Reino de Espana).«La primera víctima de la guerra és la veritat», cridava Esquil. I així ho va intentar una vegada més l’equip governamental del president George W. Bush a els seus esforços per falsificar la realitat. Pero al costat de tot aixo, la Guerra de Troia i la destrucció dels Budes historics pels talibans afganesos no semblen més que un joc d’infants perque ací, en una síntesi de totes les perversions, es van donar des del plor d’Hecuba i les Troianes a la desfeta de la Biblioteca d’Alexandria o el bombardeig sobre Guernika.El teatre europeu es va ocupar rapidament d’aquests fets amb espectacles més o menys documentals, irats i d’urgencia per mobilitzar les consciencies del públic, actualitzant de nou una de les diverses funcions permanents de l’art escenic: la representació de les grans qüestions públiques.Aquest text, pero, no s’adscriu a l’estetica del teatre document i només intenta ser una proposta dramaticopoetica que beu de la notícia i del document. I sobretot vol anar més enlla de la servitud als mitjans perque sembla que quan un fet o una guerra ja no és notícia de primera plana deixa d’existir sense tenir en compte la realitat de milers de persones que continuen estimant i morint.Així, doncs, assistirem a la petita historia (story) de quatre dones, HURRIA, UMM, SARA i MELEK, sobre el fons mític del nou plany de Mesopotamia amb una utilització sintetica del temps i de la Historia (History). I també, és clar, des d’una certa perspectiva deutora d’alguns classics com ara A. Txekhov per al qual la realitat vivencial no demana grans artilugis literaris ni escenics.
