La Balada de l’holandès errant [fauleta per a quasi-cadàvers] irromp com un diàleg a quatre veus, sota la forma d’un torrent de versets que travessa un dels paisatges quotidians d’Occident: l’infern. Enllà de líriques dolceses, l’infern se situa en les consciències, en moments de la vida, en la racionalitat macabra del model de relacions socials en què vivim, en l’enganyifa putrescent de la transacció política patida des del 1975 fins ara, en l’anorreament que provoca un món desbordant... Reprenent la faula del veterà mariner mocós que estableix un pacte amb el dimoni, les presències de l’ondina i d’una dona diguem-ne immaculada faran abaixar el cel a la terra mentre, a Mart, l’holandès errant redimeix qui sap què. La distància que du aquest mariner de violar i matar a estimar és menor del que es podria concebre: al capdavall, la monstruositat apareix aquí com una pràctica generalitzada.
