A quaranta anys de la recuperació de les institucions culturals arriba l’hora de fer balanç. L’ebullició col·lectiva dels vuitanta ha derivat en una cursa de talents on Barcelona no fa de capital. La institucionalització ha provocat una cultura impopular, internacional i turística, la professionalització ha acabat en precarietat, la mercantilització en banalitat i l’economia ha fet de la cultura una estratègia urbanística. Si la particularitat cultural catalana havia estat un baluard de les classes populars, durant la transició es dissol en un embolic d’identitats i l’ús del català entra en una recessió irreversible. Si la salut democràtica d’un país es mesura per la capacitat d’explorar el llegat compartit, hem fabricat una andròmina monumental que no fa el fet. Amb un estil irònic i enrabiat, Marc Roig ha escrit un llibre polèmic que farà posar vermells els responsables culturals.
