Des de fa segles, la influència de Barcelona va més enllà de la simple jurisdicció municipal. Ja a l’edat mitjana, el Consell de Cent dirigia un territori que superava de llarg la ciutat emmurallada i que s’estenia des de Castelldefels i Montgat fins a Collserola. Com a conseqüència de la guerra de Successió, el decret de Nova Planta va fixar els límits dels termes municipals, però el pes de Barcelona com a capital no va decréixer. La vocació metropolitana es pot veure en tots els projectes urbanístics, des de l’enderrocament de les muralles i l’Eixample de Cerdà de mitjans del segle XIX. Només les polítiques que es dictaven des de Madrid frenaven un desenvolupament més gran de la ciutat, però el 1897 es va produir un gran punt d’inflexió, amb l’agregació dels pobles del pla. Avui, la capital catalana està dins del grup de les ciutats globals amb més pes com a motors econòmics dels seus països. Això reobre el debat sobre la governança de l’àrea metropolitana i la seva ampliació cap a la regió dels cinc milions d’habitants. Molts veuen en aquesta aspiració noves agregacions encobertes, però obliden que, per ser competitiva en l’economia global, la regió metropolitana ha de ser multicèntrica. Preservar l’autonomia de cada ajuntament no hauria d’impedir la cessió d’algunes competències a un ens supramunicipal. Barcelona està avui molt ben situada per competir en l’economia global, però ha d’avançar cap a la regió metropolitana.
