Robert Schumann, un dels grans artífexs de l’esplendorós període de la història de la música que s’inicia amb J. S. Bach i s’estén al llarg dels segles xviii i xix amb el classicisme vienès i el romanticisme alemany, posseïa una extraordinària sensibilitat tant per la bellesa com per la psicologia humana. L’atracció pel món de la infantesa el portà a escriure obres de plena inspiració (Escenes d’infants, Àlbum per a la joventut), mentre la veu del mestre se’ns comunica a través d’aquests preciosos i instructius consells. Sembla que els anava afegint com a anotacions als marges mentre componia les peces que conformen l’esmentat Àlbum per a la joventut.Tinguem en compte que van ser redactats en un país i en una època en què l’idealisme havia empès la filosofia, la poesia i la música a un alt grau de desenvolupament.Encara no havia ressorgit la música francesa ni havien aparegut els estils nacionalistes; tampoc no havíem arribat a la situació de crisi tonal de principis del s. xx ni havia nascut el jazz; no existien els enregistraments ni la sofisticació a què ens han portat els mitjans tecnològics d’avui dia. Què n’hauria dit Schumann, de tot això?
