Avui els catalanoparlants tenen dues maneres de renunciar a la pròpia llengua. Una és passar-se al castellà tan bon punt el seu interlocutor se'ls adreça en aquesta llengua. L'altra és fer-se perdonar el pecat de parlar català salpebrant el seu discurs amb expressions castellanes, sigui per desídia o ignorància. La llengua catalana no s'empobreix tant en els registres cultes o acadèmics, ni tampoc en l'ús de la llengua estàndard dels mitjans de comunicació, sinó en la conversa col·loquial, on el castellà fa forat com una gota malaia. Més enllà de la contaminació sintàctica, un problema que no aborda aquest llibre, observem com el castellà s'empelta en les nostres converses fins al punt que s'està convertint en una crossa inevitable a l'hora de dir qualsevol cosa. Convençut que hi ha remei, Pol Capdet ens proposa un glossari d'equivalències, amb propostes sensates i originals, i ens demostra que en català es pot dir absolutament tot.
