Som allò que ens atrevim a somniar. Ho som individualment, les persones. I, també, les comunitats humanes. Per això, poques coses defineixen millor la identitat d’una societat que el seu patrimoni fantàstic. Partint d’aquesta premissa, Joan Borja fa l’exercici d’explicar, analitzar, interpretar i instrumentalitzar alguns dels éssers fantàstics que han poblat el llegendari valencià. Què són el Trib Reial, els seguissets, els gambosins, el Caro, el Mumo, el Cavall de Foc, les Mares dels Vents, la Mare dels Peixos, els esquiladers, els nyítols, les llàmies, la Quarantamaula, les miules, la Malhora, la Joanaina, les Velles de Serra o els focs follets? Quines històries protagonitzen les nostres bruixes, els nostres dimonis, els nostres gegants, les nostres encantades, els nostres dracs, les nostres serps i els nostres donyets? Com de vives són en l’imaginari compartit les llegendes de la Pinta, el Manco Calderon, Cantó, el Tio Carando, l’Home de la Pansa, el Moro Mussa, la Reina Mora, l’Home dels Nassos, la Mare dels Peixos, la Mala Fortuna, el Greixer o el Saginer? Com és que apel·len, les criatures fantàstiques de l’imaginari etnopoètic valencià, a valors humans sempiterns? Serveixen encara per a provar de comprendre els delits, les misèries, els somnis i les controvèrsies del món postmodern?