Amb pròleg de Julià Guillamon. De Juli Vallmitjana en sabem ben poca cosa més enllà de les informacions que es desprenen dels seus propis llibres. El que sí sabem és que els seus llibres van representar una novetat en la literatura catalana del nou-cents. Va contribuir a fixar la imatge de la ciutat vella i dels espais suburbans que l’envoltaven i va donar vida literària als marginats de la societat i de manera molt particular, els egiptians o bohemians, els gitanos, que n’ocupaven els graons més baixos. Del tracte amb ells, dels seus costums, de les seves lleis, Juli Vallmitjana retroba una sèrie de valors que la societat catalana del seu temps no li oferia. De la raça que es perd ens porta a la idea de comunitat perduda, d’un rastre esvaït de la llei natural i de l’harmonia universal i un caràcter basat en el pressentiment més que no pas en la raó... Entre les seves pàgines trobem paisatges minuciosament descrits i retrats plens de vida. Vallmitjana s’interessa pels detalls i busca el testimoni directe, escoltant molt i mirant de reproduir el discurs dels mateixos protagonistes, amb els seus meandres i capgirells. En els nou contes que formen el volum, Vallmitjana reflecteix un canvi de costums, una progressiva pèrdua de les formes de vida tradicionals dels gitanos com a conseqüència del prolongat sojorn a la ciutat. A aquest canvi de costums al·ludeix el títol del llibre: De la raça que es perd.
