A la història de Catalunya hi ha un període que sovint resulta fosc: el que transcorre entre el segle III i el segle X i que correspon a les etapes del Baix Imperi Romà (235-476), a la dominació visigòtica (411-715) i al període carolingi (715-992), abans de la feudalització del territori (segle xi). Per a molta gent la Catalunya que coneixen comença més o menys l’any 1000 i totes les etapes anteriors són com una mena de passadís per on desfilen pobles i més pobles, alguns de coneguts i altres de desconeguts, que passen pel país sense deixar-hi rastre; es parla dels grecs, els fenicis, els ibers, els romans, els visigots i els àrabs fins que, finalment, ja som catalans!
Però la Història, concebuda com un pas continu d’“invasors”, té poc sentit perquè així no s’entén com va anar cristal·litzant una llengua que porta aparellada tota una cultura amb una identitat clara que qualifiquem de catalana, una llengua distinta de la parlada en les àrees geogràfiques del seu entorn. No resulta fàcil, però, trobar plantejada aquesta problemàtica en un sol llibre, on es pugui comprendre l’autèntica naturalesa d’una cultura i d’un país que, si bé es comença a manifestar al voltant del primer mil·lenni, amaga, en canvi, unes arrels molt més profundes, sense les quals res posterior no té sentit. Hem recollit la recerca feta des del darrer terç del segle passat i la presentem a qui tingui el neguit o la curiositat de saber com érem abans de ser catalans, o millor dit, quan ja érem catalans però no ho sabíem.
