Vivim una època infausta, atès que la poesia ha estat arraconada en una societat en què la pretesa raó ha guanyat la partida a la imaginació. Com diu l’autor, els poetes «han abdicat la corona cívica en mans de raonadors i tècnics», però no hi ha dubte que els poetes han sigut sempre els legisladors no reconeguts del món, els promotors de les revolucions del pensament, i que la poesia és una font de saviesa i plaer per a qui vulgui sadollar-se’n. ¿Per què són divinals Homer, Dante o Milton? ¿Per què, a pesar de totes les misèries de la humanitat, la poesia no ha deixat mai d’existir? ¿Per què, malgrat la nosa que sol fer als insipients, continua alegrant la vida de molta gent? Trobareu les respostes a aquestes qüestions en aquest llibre captivador.
