Després d'un viatge dur de cinc anys travessant el continent africà i el mar, Ousman relata la segona part de la seva història, i potser la més dolorosa i difícil: sobreviure al País dels Blancs.
Amb tretze anys vaig marxar de la selva de Ghana cap al País dels Blancs. Després de cinc anys, en els quals vaig creuar el desert i tot seguit el mar en pastera, vaig arribar a Barcelona. No imaginava que aleshores començaria el pitjor i, passat un temps, el millor. Vaig viure a la jungla de ciment i d'indiferència, vaig dormir al carrer, vaig passar fam, fred i por i em vaig enfrontar al racisme.
Però també vaig viure el feliç acolliment de la meva família catalana. Vaig aprendre a llegir i a escriure, em vaig posar a estudiar i vaig començar a treballar. Fins i tot vaig anar a la universitat. Però com més sabia, més interrogants m'apareixien. "Per què s'ha congelat la muntanya?", vaig preguntar-me en veure la neu per primera vegada. "Llavors Déu no va crear el món en set dies?", vaig plantejar-me quan em van explicar la teoria del big-bang. Quan anava al supermercat no veia menjar, sinó una successió d'objectes de colors vius alineats, però on es podia agafar una cabra?
He explorat molts punts de vista al llarg de tot aquest temps: el xamanisme, el cristianisme, l'islam i la ciència. I he après que, al final, tots els éssers humans som iguals: no hi ha res més important que l'amor i el gaudi de la vida sense fer mal als altres. I que l'èxit no és res més que una acumulació de fracassos sense perdre la il·lusió.
