En l’antiguitat els éssers humans construïen els seus refugis amb tot allò que tenien a mà, com branques, fulles o pells d’animals, o bé es refugiaven en coves. Amb el temps, aquests simples refugis es van transformar en cases, que al seu torn es van convertir en assentaments i poblats. Així, l’arquitectura es va convertir en alguna cosa que anava més enllà de l’espai familiar, va passar a ser un assumpte de la comunitat. De la casa es passa a les construccions comunes (temples, banys, teatres, etc.) i la necessitat de pensar i ordenar els espais públics (carrers, places, mercats, etc.). Des de llavors, la major part de l’existència humana s’ha desenvolupat envoltada d’arquitectura. Aquest llibre és un viatge a través de les formes en què les civilitzacions han abordat la construcció al llarg de la història.
