Això que teniu entre les mans és material sensible. Moltsens preguntàvem quant tardaria la Meritxell Gené apublicar el seu primer poemari, després d’escoltar-lamusicar versos eterns dels/les nostres poetes, desprésde les llargues converses sobre passions i metàfores,de veure-la recitar de memòria Vinyoli, Màrius Torreso Verdaguer i rebre fotografies seves d’emoció quanaconsegueix una nova joieta en una llibreria de vell deBarcelona o de qualsevol poble on hagi fet parada.Tots sabíem que només era qu¨estió de temps, o denecessitat, o d’ambdues coses alhora, i que no ho fariade forma precipitada ni per cap altre motiu que no fosaquest amor profund que sent per la poesia, que endefinitiva és la vida. Aquesta forma de mirar i mirar-secap endins, d’exorcitzar i fer foguera, de recordar comqui sent bategar aquest cor que no para i veu com lallum surt de les ferides que ja no sagnen ni poden sercicatriu dins d’aquest corral tornat refugi de pols, cartes,vinils i fotografies impreses com les que ja no en queden.
