Cada poema és un lloc on aturar-se. La lectura de Desterrats no només obliga el lector a avançar a poc a poc, sinó que de tant en tant li fa fer marxa enrere, com si la primera lectura hagués deixat la realitat d’algun vers anterior adormida, pendent de ser encara descoberta. Aquest exercici d’anar endavant i endarrere situa el lector en el mateix lloc on era, però a canvi amb la gratificació d’anar guanyant perspectives constantment a mesura que avança. “Sóc la pell nafrada d’absències. L’amor és una ferida. A Desterrats, Marc Artigau i Queralt sosté la veu d’un jo foragitat del plaer, en la inflexió de l’estranyament del des / amor. Cal emfasitzar el to madur i complex amb què corporitza poèticament una experiència tan comuna i recorrent, així com la troballa de correlats per saber dir-la altrament.
