Deu anys d’exili (publicat pòstumament el 1821) és el relat autobiogràfic en què Germaine de Staël narra els seus anys de desterrament sota el règim de Napoleó Bonaparte. L’obra descriu la persecució política que patí a causa de les seves opinions liberals i la seva oposició al despotisme imperial. De Staël evoca amb lucidesa i sensibilitat el dolor de l’exili; les seves estades a Alemanya, Suïssa i Rússia, i les trobades amb figures inteŀlectuals i polítiques de l’època. Alhora, reflexiona sobre la llibertat, la condició femenina i el paper de l’escriptor davant el poder. L’autora mostra com la seva passió per la independència i la cultura la sosté enmig de la solitud i la pèrdua. Amb un estil elegant i introspectiu, Deu anys d’exili és tant un testimoni històric com una meditació sobre el valor moral de resistir dins l’atmosfera asfixiant d’una tirania i sobre el destí de l’esperit en temps d’opressió.
