Quinze anys més tard d’haver-ne hagut de marxar, en Nazar torna al seu poble, on gairebé no hi batega la vida. Instruït pel poder soviètic, arriba a casa seva amb l’ordre d’implantar el socialisme en un lloc on ni tan sols saben què vol dir Stalin i amb l’encàrrec d’aturar la inexorable extinció de la seva gent, el poble djan.
«Fugitius i orfes de tot arreu i esclaus extenuats i vells, foragitats. També dones que havien enganyat el marit i que havien anat a parar allà per por; noies que arribaven per quedar-se i que no volien cap altre marit després d’haver estimat homes que s’havien mort de sobte. I encara gent que no coneixia Déu, gent que es burlava del món, criminals» Aquests són els djans, que vaguen per la terra. I vet aquí que en Nazar Txagatàiev s’acaba confonent amb el seu poble i es condemna a descobrir la seva pròpia ànima.
La sensualitat de la llengua de Platónov i l’originalitat del seu estil fan que cada obra de l’autor sigui una experiència catàrtica i emocionant, impossible d’oblidar. Si Txevengur narra el viatge cap al poble del comunisme i La rasa explica la construcció de l’edifici del socialisme, Djan presenta un moment molt especial del procés convuls de trànsit cap al socialisme, en un escenari remot de l’Àsia Central, amb imatges punyents i personatges simbòlics. Revolució i espiritualitat a parts iguals.
