Don Joan és, per a tothom, la imatge del seductor. Quan alguna cosa és la imatge d’alguna altra cosa, el mirall, que és el que retorna la imatge, es converteix en la presó. En el lloc on els nostres comportaments individuals es reconeixen a ulls de tothom. El consol. La força de la «manada» perque res, ni ningú, s’aparti massa dels altres. La por. Com a punt de sortida i d’arribada. La por, sempre la por. Don Joan té por. De la responsabilitat, de les dones, de Déu, de la mort, de la vellesa, d’ell mateix... i per aixo fuig, s’amaga, lluita, sedueix, fornica... i per damunt de tot vol ser lliure, i per aconseguir-ho provoca i repta tota forma d’autoritat. Els mites són la destil·lació de l’essencia de qui som i de com ens comportem. Per més que ens esforcem a ser originals sempre hi ha alguna cosa que ens posa en relació amb els altres. El mite. Allo que compartim. El teatre ha revisat una vegada i una altra aquests patrons perque, sense deixar de ser-ne presoners, puguem, segons l’epoca en que ens ha tocat viure, sentir-nos-hi reflectits. Volem que el nostre Don Joan estigui fet de totes aquestes contradiccions. Ens agradaria aconseguir que, del seu mirall, en sortís un reflex contemporani i encegador, un cop de llum, que acabi seduint a qui se’l miri.
