No cal fer un al·legat feminista per justificar aquest treball. És prou explícita la llista de narradores que van conèixer la llibertat de la República i van patir després la despietada revenja d’una dictadura que va migpartir el país en un abans de grans esperances i un després dramàtic. Les dones, que havien accedit com mai a tots els àmbits professionals i creatius, van emmudir de cop i volta. Tant les autores consolidades com les que no havien estat a temps de publicar als anys trenta, van ser víctimes d’una discriminació severa. Pel sol fet de ser dones, el franquisme les privava d’autonomia personal i les confinava a la llar.
Quantes narradores nascudes entre el final del segle XIX fins el 1925 són conegudes avui? Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana, Maria Aurèlia Capmany, Teresa Pàmies... Potser també Teresa Vernet, Anna Murià, Rosa Maria Arquimbau i alguna més. Aquest llibre n’aplega fins a trenta, i de cadascuna en comenta almenys una novel·la. I també dona clarícies d’altres dones rellevants de la mateixa època. Si moltes biografies són prou colpidores, encara ho són més en els últims anys de vida i quan cau el teló definitiu: la parquedat de les esqueles, els obituaris de circumstàncies, els silencis. I del fred del silenci a la gelor de l’oblit.
