En aquest diàleg, compost al voltant dels anys vuitanta del segle IV aC, Plató fa un capbussament en la reflexió filosòfica sobre Eros. El tema de l'amor es conjuga hàbilment amb la narració del contingut de discursos escoltats de terceres persones que creen una atmosfera suggestiva per la distància temporal entre el narrador i els interlocutors. Cadascun dels sis comensals que intervenen és com una màscara que representa un corrent del pensament sobre l'amor: el rètor Fedre presenta Eros com el més antic dels déus, Pausànias contraposa un Eros diví a un Eros popular, el metge Erixímac considera Eros com el principi universal de la natura, el comediògraf Aristòfanes explica Eros com el desig de l'ésser humà vers la recerca de la seva meitat perduda, i el compositor de tragèdies Agató posa l'èmfasi en el fet que Eros és el més bell i el millor dels déus. Finalment, Sòcrates es refereix als ensenyaments de la sacerdotessa Diotima en el sentit que la veritable natura d'Eros és la d'un dèmon intermedi entre el món intel·ligible i el món sensible. L'obra acaba amb una lloança abrandada a Sòcrates feta per Alcibíades.
