El 28 de febrer de 1939, el general Ménard, al càrrec de tots els camps francesos, notificava al prefecte del departament de l’Hérault la decisió de la ubicació i construcció a Agde d’un camp de concentració amb l’objectiu de traslladar-hi fins a 25.000 refugiats republicans tancats als camps de les platges del Rosselló i alleugerir la càrrega econòmica que el departament dels Pirineus Orientals estaven assumint des de la seva arribada. Unes setmanes més tard, arribaren els primers voluntaris espanyols que, dirigits per dues companyies d’enginyers procedents del camp de Saint-Cyprien, començaren a construir el camp 1 i el 2 i poc més tard el 3, el qual es coneixeria com a «camp dels catalans», on la majoria d’interns era d’origen català. Aquest camp va viure un procés de «catalanització» que el va fer diferent a la resta de camps del sistema concentracionari francès, on el sentiment de pertinença, de formar part del col·lectiu català a l’exili, va ser decisiu per a la supervivència concentracionària dins la quotidianitat viscuda entre filats. Igualment, un altre fet singular fou la vitalitat del camp. Si bé la monotonia era una característica de la vida concentracionària, hi hagué una intensa activitat social, cultural, esportiva i musical. No obstant això, l’existència del camp, així com les activitats que s’hi dugueren a terme, il·lustren un dels fenòmens fonamentals de l’exili de 1939: la profunda divisió entre la majoria d’exiliats catalans i aquells provinents de la resta d’Espanya; una divisió que s’expressa en tots els àmbits possibles: el polític, el cultural, i el dels refugiats als camps, i Agde n’és l’exemple principal. Així mateix, es va evidenciar la ruptura gairebé irreversible entre el món republicà català (representat majoritàriament per Esquerra Republicana) i els comunistes (el PSUC). Agde exemplificava la complexa organització de l’exili català en els anys immediatament posteriors a la derrota de 1939.
