La revolució russa de 1917 va suposar un sotrac a l'ordre preexistent, ja que va sorgir una alternativa al sistema econòmic, social, polític i cultural imperant, el capitalisme. Independentment de la vigència o no d'aquelles idees, aquell fet marcà l'inici, segons molts historiadors, del segle XX. I amb la caiguda del mur de Berlín, es va tancar un segle més curt, però intens, per a la ciència social historiogràfica.
Un dels grans protagonistes d'aquell esdeveniment fou Vladímir Ilitx Uliànov, Lenin. No debades, fou el líder del moviment bolxevic que va prendre el Palau d'Hivern. Lenin, que va arribar des de l'exili forçat a Petrograd, va convertir-se l'endemà del dia gran d'aquella revolta en el president del Consell de Comissaris del Poble pel Congrés dels Soviets de Rússia; és a dir, en el president de facto de l'Estat rus. Tanmateix, i després d'engegar una mena de noves mesures econòmiques que transitaven entre el comunisme i el capitalisme amb el programa Nova Política Econòmica (NEP), el revolucionari rus moriria l'any 1924 a Gorki d'un infart cerebral.
Més enllà del seu paper com a lídes d'aquella revolució, Lenin va deixar un llegat teòric: unes obres imprescindibles no només per conèixer les bases intel·lectuals d'aquell moviment i la seva revisió de les tesis dels pares del comunisme, Karl Marx i Friedrich Engels; també perquè són els escrits d'una de les figures més rellevants de la història contemporània.
