En aquests dos diàlegs llatins en què Ramon Llull pren la paraula coma personatge de ficció pertanyen a la «nova» literatura lul·liana:l?autobiografia, la disputa, la personificació i l?al·legoria són instruments de la veritat, que esdevenen així «serventes» de l?Art. La forma dialògica produeix un discurs tens i incisiu i el fil dels raonaments busca la vivacitat, però un lector del nostre segle apreciarà sobretot que Ramon parli d?ell mateix, a mig camí entre l?apologia i l?autopropaganda.També tindrà ocasió d?admirar com Llull gestiona, amb les eines decombat dialèctic de l?Art i amb una austera saviesa retòrica, algunes al·lusions.