A finals del segle XVIII, el filòsof utilitarista Jeremy Bentham ideà un tipus d’arquitectura carcerària estructurada entorn d’una gran torre central. Fent que el guardià vigilés sense ser vist i que, al mateix temps, els presoners ignoressin si eren observats o no, es creà un estat de vigilància permanent que garantia el funcionament automàtic del poder.
El panòptic és l’ull que tot ho veu i l’antecessor directe del Big Brother orwellià que, en permanent evolució, ha mutat cap a les actuals xarxes socials. «No deuen ser, per ventura, les nostres pròpies apps el camp de proves de la fàbrica social utilitarista? ¿No són les nostres ciberutopies la darrera versió del messianisme polític que representa tan explícitament el panòptic?», demana Javier Cigüela en el pròleg d’aquesta edició.
El panòptic no només planteja una garjola utòpica: és un assaig pertorbador sobre les possibilitats del control, l’anonimat del poder o la impersonalitat del domini i la vigilància.
