L’oblit sega la bellesa dels instants d’una vida. a poc a poc però de pressa la mare que era ta mare es va esvaint. Els seus instants brillants cada cop són més esparsos: ja no et fa petons plens de tendresa i d’alegria i ja no pronuncia tan sovint el teu nom. Perquè tot això era abans que el verb recordar tingués cos i tingués pes. D’un temps ençà, la Fineta ja no és la que era. Una malaltia cruel, imposada i trista, li ennuvola la ment. Tot allò que formava part de la seva vida --la botiga de fruita al poble de Benetússer, prop de València, les trobades amb parents i veïns, les històries de l’àvia Teresa, que atresorava—està condemnat a l’oblit. Només les tornades esporàdiques de la seva filla al poble, d’on fa anys que va marxar per estudiar i treballar a Barcelona, allunyant-se de la seva gent, li retornen alguna espurna de memòria i lucidesa.
El que em queda de tu parla de dones, d’àvies, de mares i de filles, i de les paraules que van quedar per dir. Assistim impotents a la litúrgia d’una malaltia que inevitablement arrossega a l’oblit. Però en el procés de la pèrdua, assistim també a la litúrgia del record, una litúrgia mil·lenària que té noms, que té cos, que té pes i té llum i que ens acaba oferint un retrat de tres dones d’una generació de la mateixa família.
