Amb el seu nou llibre de poemes, Rastre nival, el quart des del 2009, Àngels Marzo (Caldes de Montbui, 1977, i lleidatana d’adopció voluntària) ha abandonat l’època de l’aprenentatge i competència i ha fet el salt directe cap a la maduresa humana, intel·lectual i artística. Francament, feia temps que no llegia un recull de la contundència, la valentia, l’extremitud, la lucidesa, l’exigència i la dura i delicada bellesa de Rastre nival. La poeta reflexiona a fons sobre la tossuda voluntat de la vida d’imposar-se (“Però la vida insisteix com la saba dels arbres”) malgrat les incerteses, els somnis fallits, els fracassos assumits i l’implacable pes de la realitat. A través d’una galeria extensa d’imatges que recorren la història de l’agència humana en positiu i negatiu, des de la prehistòria al segle XXI, l’autora es pregunta si la poderosa metàfora de la zona nival que presideix el conjunt significa el buit i l’extinció o, contràriament, la continuïtat i la resiliència. Serem necròfils o biòfils per utilitzar els termes d’Erich Fromm? Crec que s’endevina la tria d’Àngels Marzo: el camí marcat per Henri Cartier-Bresson, Lyubov Morekhodova, Zygmunt Bauman, Rosa Parks, Itzhak Perlman i William A. Watkins. Rastre nival aposta en ferm per un rearmament de la poesia per contravenir la banalització i la tebiesa actual (Sam Abrams)
