Aquest és, sense cap mena de dubte, un poemari de maduresa. Josep Civit hi convoca el temps per mirar de recuperar les fites significatives de tota una vida. I com a bon poeta s’entreté a mirar d’esclarir on són els límits entre el que diem i el que volem dir, entre el que expressem també com a límit d’allò que el món oculta. No debades, els referents literaris seran també convocats al poema. Com tota mirada en el retrovisor, en aquests versos la vida mostra, en retrospectiva, els contrast entre l’ahir i l’ara. Una vida que no fa concessions, però que tampoc tira la tovallola.
Un llibre que cobeja melangia i memòria i preserva la petita figura d’un nen que encara duu la tendresa del món a la mirada.
Aquets versos parlen de paradisos perduts, però també de tot allò que, malgrat ser lluny, ressona en una nit d’estiu qualsevol.
En aquest darrer poemari, Josep Civit sent el pes de la paraula i també la seva impotència (la de la paraula) enfront les coses que ja s’han dit de mil maneres diferents i la necessitat de redir-les. Tant és així que el poeta no renuncia al tira i afluixa entre el que el silenci guarda i el mot desvetlla.
