Els complements circumstancials configuren el retaule d'una infantesa que es pot elevar a exponent d'una generació a cavall del franquisme i la democràcia. Una generació nascuda entre els anys seixanta i setanta, que va viure encara una realitat en blanc i negre -a la TV oficial, però també en el món real- i que passà, sense solució de continuïtat, a veure-la a través del prisma il·lusori de l'hiperrealisme cromàtic,enmig del desconcert i, val a dir, el desconhort d'una Transició idealitzada i hipertròfica. En aquests dinou relats iniciàtics, seductors i tècnicament impecables, l'autor hi subratlla, més que l'impacte, la trajectòria del meteorit. L'autoficció, doncs, està servida amb totes les traïcions que exigeix e lpaper en blanc: al cap i a la fi, un record sempre és el record d'un record anterior. Són relats en què el subjecte i el predicat només prenen volada gràcies als complements o circumstàncies amb què es guarneix el present. Els escenaris d'aquests dinou relats travats en un mosaic volgudament impúdic funcionen com un engranatge o un mecanisme d'exactitud temporal dubtosa. Exhibeixen, sense pudor, una perplexitat intrínseca, diguem-ne generacional. Són l'exercici entossudit i inútil de la memòria sempre traïda, enorgullits de mostrar la clapa, la mossa i la pell mudada.
