«Vivim. Vivim. El que importa és que vivim i poc més importa que viure després d’haver abandonat la sagrada pàtria. El nostre tren ningú el mira amb compassió, però a nosaltres ens miren amb condescendència. Fugim, cap tribunal popular ens ha jutjat, ens jutja tothom, aquí i allà. El que sabíem de les nostres vides ha quedat enrere, ofegat sota una capa d’esdeveniments, res es pot saber ja mai més. Tampoc cal copsar ja res. Intentem comprendre lleis estrangeres. Ningú ens diu res, no se’ns explica res, ens demanen però no ens recullen, hem d’aparèixer, hem d’aparèixer aquí i després allà, però a quin país més acollidor que aquest, i no en coneixem cap d’aquesta mena, a quin país podem entrar? A cap. Amuntegats. Ens envien de tornada.»
