El to subjectiu, lliure, informal, confident i col·loquial que adesiara empelta el discurs acadèmic de Joan Fuster comporta una originalitat estilística que, a més d'imprimir-hi un fort segell personal, enceta camins incitants i sovint inèdits en les formes de comunicar el saber; uns camins d'incalculable interès per al repte de la divulgació científica i la democratització del coneixement. Aquesta consideració constitueix el punt de partida per a les suggeridores rutes conceptuals i lingüístiques que Joan Borja proposa en aquest treball: l'escorcoll i l'anàlisi del discurs fusterià com un antisèptic contra l'exclusivisme i l'opacitat de certes formes del llenguatge acadèmic; un antídot contra el fracàs en la comprensió de noves coneixences; un antitòxic que, en definitiva, despenalitza la didàctica amena, viva i eficaç per a la popularització de la ciència.
