Estelles sota les ungles representa la tercera incursió de Josep J. Conill en el gènere aforístic, una modalitat d’escriptura sense xarxa poc apta per als esperits conformistes i pusil·lànimes que eviten qüestionar les pròpies conviccions. En la línia de la tradició europea que va dels moralistes francesos a figures com Lichtenberg, Nietzsche, Rusiñol, Kraus, Kafka, Canetti, Fuster o Lec, les sagetes verbals incloses en aquest llibre apunten als objectius més variats, però sempre amb la pretensió gens complaent de «fer sang» i amb el propòsit de rebentar les costures del sentit comú en matèria de religió, moral, política, convencions socials, literatura i art. Fa anys, Enric Sòria es va referir al nostre autor com «l’heterodox valencià que diu més coses d’interès per pàgina que conec» i la seva escriptura esmolada, a contrapel, ho ratifica amb una modalitat de pensament crític que convida el lector a recórrer el text com la travessia d’un camp de mines sembrat per un «desil·lusionista». El producte de tot plegat és un llibre detonant on, sota una aparença caòtica, es conjuga amb entremaliada destresa un ampli repertori de jocs de llenguatge, tot alternant la severitat tràgica amb el sarcasme i l’estocada verbal amb la troballa poètica o l’acudit punyent. Al capdavall, en un món que s’assembla cada dia més a un «manicomi babilònic» (la frase és de Robert Musil), l’aposta per l’aforisme com a literatura de fragmentació per antonomàsia, descaradament postbabèlica, cal entendre-la com una estratègia deliberada, destinada a impugnar de soca-rel la inanitat totalitària dels discursos amb què ens bombardegen els mitjans de producció estandarditzada del consentiment social.
