Dia 29 d’octubre de 2024. La tardor. Tot i que el canvi climàtic ja no distingeix les estacions. En unes poques hores, les aigües s’hi van desbocar i tota la bellesa desaparegué barranc avall, riu avall, vides avall. Unes poques hores. Només unes poques hores. Pobles destruïts. Cases que veien com els somnis de qui les habitava es convertien en un malson. On la vida i la bellesa? A les 9 del matí ja s’havia fet de nit a Utiel. Tot d’ombres als pobles sense pluja. Només la riuada amb ponts, cotxes, boscos de ribera... i la gent. Molta gent que ja forma part de la nostra memòria. Tot això i més ens ho conta Manel Gimeno tirant mà de l’humor, un humor que no ens distancia de l’horror, que no lleva gravetat a la barrancada ni a la resta de situacions i personatges que hem patit i seguim patint al País Valencià. Un humor que ens ajuda a mirar amb claredat i lucidesa a través de la foscor del fang i les mentides.
