A Fantasmes, l’autor aconsegueix aquell propòsit imperatiu de la literatura que consisteix a aturar el temps. Com una elegia a tot allò que no ha perdurat, que ha estat bandejat no només del present sinó també de la Història, la veu poètica d’Alou recorre els escenaris, els paisatges i els protagonistes que han configurat el seu marc de formació, i en aquest recorregut, el retrobament del temps perdut es manifesta com un aglomerat de veritat i fantasmagoria. Mirar el passat és descobrir fantasmes que malgrat no ser millors que la realitat present, almenys tendien a una autenticitat que a poc a poc ha estat decebuda, ignorada o traïda. Lluny de la metàfora i d’una expressió depuradament lírica, el to elegíac d’aquests poemes ens sedueix i emociona des d’una llengua propera i senzilla, narrativa, que ens planta, cara a cara, davant d’un passat que se salva a través de la paraula.
