Anno domini 1525, el món es troba al caire de labisme. Els senyals de lapocalipsi són inabastables: els set pecats capitals han esdevingut la norma entre els prelats de tots els ordes i rangs; el capital moral de lEsglésia, que durant mil anys sha ocupat de lestabilitat social dOccident, ha quedat fet miques. Roma, la ciutat santa, sha convertit en Babilònia; lAnticrist seu a la cadira papal; reis i emperadors es lliuren a matances gegantines, mentre catàstrofes, epidèmies i fam colpegen el poble, feble i abandonat. Arreu hi ha transformacions econòmiques i socials radicals. Lequilibri, que sha mantingut durant segles sobre una societat basada en la propietat i leconomia feudals, trontolla. El poder econòmic dels patricis urbans, el qual en gran part es fonamenta en el comerç i les finances, amenaçava tant els petits comerciants, artesans i minaires com el domini polític de la noblesa i el clergat. En lintent doposar-se al canvi, els senyors carreguen el «poble menut» amb cada cop més impostos i, amb el seu comportament arbitrari i rapinyaire, sacsegen un equilibri secular. La desesperació dels oprimits els porta una vegada i una altra a aixecaments espontanis, parcialment violents. Tant si són violents com pacífics, la resposta dels senyors és sempre la repressió brutal, cruel i despietada. Els poderosos estan impertorbablement convençuts que el seu ordre del món és lúnic just i volgut per Déu. Però cap ordre és etern. Aquesta és la història de la més gran i més profunda de les revoltes de ledat moderna.
