Parlar de la contracultura a casa nostra entre el final del franquisme i els Jocs Olímpics és enfrontar-se a un gran forat negre. La idea que el país bullia és certa, especialment Barcelona, però en general no tenim present amb quina efervescència: dotzenes de còmics i revistes autopublicats, tot i l'estricta censura; músics que creaven sons impossibles i lletres escandaloses i tallaven d'arrel amb la tradició; poetes que renegaven dels seus cognoms burgesos per capbussar-se en el que fos que havia d'arribar... La mort del dictador va fer caure totes les barreres, esperonant la creativitat i reafirmant la llibertat personal i d'expressió. Concerts, bars, locals d'assaig, baralles, moviments socials, editorials, discogràfiques, alcohol, fanzines, cases okupes, drogues, sida... De tot això i més parla Aleix Salvans en aquesta crònica que cus el relat de la cultura alternativa d'aquells anys, enfilant escenes en què trobarem Pau Riba, Nazario, Mariscal, Pepe Sales, Quim Monzó, Víctor Nubla, Sisa, Ramon Barnils, Enric Casasses, Pau Malvido, Ocaña, L'Odi Social... i fins i tot Jiménez Losantos.
