Girona va viure, com tot Catalunya, en els darrers dies de gener i els primers dies de febrer de 1939, uns moments històrics d’una gran intensitat dramàtica. L’entrada a la ciutat de les tropes franquistes, el 4 de febrer, va ser la frontissa que marcaria amb una empremta profunda la vida gironina. Un cop ocupada, la persecució i la repressió implacables, executades amb contumàcia, allargaria el sacrifici i la desolació. Al voltant d’aquesta cruïlla, una munió de catalans passarien per la ciutat camí de l’exili. Aquest pas feixuc va deixar testimonis eloqüents de persones anònimes o de destacats dirigents polítics o representants de la intel·lectualitat catalana. Són textos farcits d'emoció patriòtica, de vibració emocional, expressada sota diverses formes literàries; hi traspua l’elevació dels sentiments i dels ideals i la més estricta quotidianitat marcada per la constatació de les penúries i les mancances més elementals. Per contra, la retòrica feixistitzant dels franquistes s’imposaria en els textos dels ocupants. Els mites de la Guerra del Francès que Carles Rahola havia revisat s’imposarien altre cop mitificats i mistificats. Carles Rahola moriria víctima justament d’aquestes concepcions reaccionàries i de la inanitat i iniquitat intel·lectual d’aquests arguments.
