Parafrasejant el text dels Diaris de John Cheever que encapçala el llibre, els poemes de VicentAlonso són com la resposta a les seues esperances, als seus records. En Cheever són les pomesque no és cullen, les que sobren, pansides i escampades per la neu. En Vicent Alonso són lesmerles que fugen a causa de la neu estesa al peu dels ametlers. En realitat, un mateix motiu quedirigeix la reflexió poètica sobre el que es guanya i es perd, sobre la bellesa del món, sobre unarealitat assetjada per la brevetat del temps, que la poesia malda per vèncer sempre en cercadalbes fèrtils.