A Haztamuka, la poesia és climatologia, començant pel títol. En els poemes de Luisa Etxeberria, fa fred, brilla el sol, bufa el vent des del mar Cantàbric... En el seu primer poemari, l'escriptora proposa un viatge que va d'estació en estació, que ens porta de l'hivern a la primavera. Ve del gel blanc a les flors, encara que sigui un miracle en el vermell de l'hivern. El poemari ens porta de la pena al sol, girant el títol de Foix (Sol i de dol = Sol i en pena); és a dir, va de la foscor a la llum, del fred de l'aire lliure a la dolça escalfor del sol. El mal temps i els canvis sobtats de clima (tant biogràfics com amorosos) que ofereix la vida, tot i que no destaquen en els poemes, són una excel·lent excusa en aquest poemari per reconciliar la intuïció i la memòria i per dirigir el vers a la reflexió i la curació.
