El Diable és un dels protagonistes preeminents de la cultura occidental. L’Església li ha atribuït, des de la seva fundació, tota mena de crims, malvestats i dolenteries. Ara bé, potser Satanàs no és tan poderós i malentranyat com el pinten aquells qui al llarg dels segles han portat la veu cantant en matèria de religió. Daniel Defoe fa gala dels seus vastos coneixements polítics, històrics i literaris, de la seva erudicció bíblica i, sobretot, de la subtil ironia que caracteritzà la seva obra per oferir als lectors que sàpiguen llegir entre línies la veritable història d’aquest ésser que, tot i que se’ns ha mostrat sempre astut i sanguinari, ha estat massa sovint l’ase dels cops.
ONA-REC
El 21 de maig de 1703, setze anys abans de publicar Robinson Crusoe, Daniel Defoe va ser empresonat per haver escrit un pamflet titulat 'El mitjà més ràpid per a acabar amb els dissidents'. Defoe era un comerciant de mitges, de llana i de vi que feia d'activista liberal i s'oposava als tories amb enginy i vehemència. Defoe va aconseguir sortir de la presó canviant de bàndol, convertint-se, a partir d'aquell moment, en espia dels tories.
Derrotat i cínic, Defoe tenia uns 65 anys quan el 1726 va escriure 'Història del Diable' (Adesiara), on fa servir els seus monumentals coneixements per fer una enginyosa descripció de com el Diable participa en la política de les nacions.
