Homens de palla, dies de vent és una reflexió sobre el destí. Els personatges, a mesura que van apareixent en escena, s’adonen que no saben qui són ni que fan damunt l’escenari. Tots excepte un: Judes que sí que se’n recorda de qui és i del que va fer. Ell porta tot el pes del destí sobre els muscles mentre els altres busquen desesperadament referencies que els ajuden a descobrir qui són en realitat.La rebel·lia per la situació incomoda, la por de creure’s no ser res, de no ser ningú, l’espant de trobar-se nuets davant de si mateix, faran que les emocions i sentiments s’amontonen i tensen com portats per un vent cada vegada més fort, més boig, que fa tambalejar les idees de palla que cadascú va fent-se de la situació, i d’ell mateix, segons els pocs referents que van buscant, descobrint, entropessant, damunt l’escenari.Com homens de palla enmig d’una tronada fosca a mitjanit, buscant tots la falsa seguretat que donen les aparences, mostrant la veritable por de la llibertat que, en el fons, arrossega el ser huma, trobaran que potser no hi ha sortida, tal vegada només la solidaritat i la compassió poden trencar el cercle tortuós del destí huma.Obra densa, de diverses lectures, trufada de delicades claus esoteriques, obri un bon grapat de suggerencies i interrogants sobre l’espinós tema del destí.
