Aquest llibre recupera una interpretació alternativa de la modernitat tot reconstruint històricament el concepte d'«autonomia» en oposició a les teories polítiques que es basen en la noció de «sobirania». D'una banda, critica la narrativa que justifica l'actual hegemonia de la concepció liberal d'«autonomia» que es troba a la base de la globalització i que fa inviable qualsevol noció de subjectivitat col·lectiva; i de l'altra, reivindica el contingut amb què el concepte d'«autonomia» va reaparèixer en la modernitat.
El llibre interpreta una sèrie d'esdeveniments històrics entesos com l'origen del món modern, com una història de dominació en què la globalització és un pas ulterior en la modernitat, i proposa una connexió entre aquesta visió de la modernitat i l'imperialisme. D'altra banda, en contrast amb la visió estàndard que explica el sorgiment de l'autonomia durant la Il·lustració, mostra que la noció d'«autonomia» és constitutiva de la modernitat, després d'haver-se inventat a la Grècia clàssica, en l'anomenada «era de descobriments» al segle XVI i dins el marc de la reforma protestant en el Sacre Imperi Romanogermànic. El concepte es va encunyar per definir una qualitat política de les subjectivitats col·lectives que s'oposaven a la dominació imperial justificada amb el concepte de «sobirania».
Així doncs, el llibre fa una crítica del present que mostra la necessitat que es donen una pluralitat de subjectivitats col·lectives autoexcloents per tal de defensar l'autonomia i oposar-se a les formes de dominació que la teoria política del contracte perpetua per mitjà de legitimació.
