Joan Vinyoli va sentir la necessitat, en un moment de la seva trajectòria poètica, de dirigir la seva temàtica a allò que va anomenar “realitats” (en plural), referint-se a les coses, esdeveniments concrets. Era una necessitat de “tocar” (més que “veure” o “sentir”) el món mitjançant la poesia. Jo he sentit la mateixa ànsia d’afirmació física (o metafísica) però, en lloc d’atorgar existència o substància al que és concret, he atorgat existència al que és abstracte. La realitat se m’ha aparegut com a irrealitat. Les “irrealitats”, doncs, m’han semblat tan perceptibles com les realitats. Però no de la mateixa manera: han hagut de passar pel sedàs de la subjectivitat. Obsessions, records, pors, especulacions, neguits, ànsies, no són, per a mi, realitats. Però són tan existents com elles. De la seva inconsistència, de la seva inconstància, en parlo en aquest llibre de poemes.UN TASTPer dins eixugo els sucsque no puc escopir.Emanació de compostosque delmaven tota alegria.Vol ser-me déu, el vent,i l’accepto, escarmentat per la nit.Espolsa’m, que no cal remenar més.Ara, minva’m, corseca’m, temps.Deslliura’m de la síndrome:cal extirpar-me l’habitant.Se’n va, tot l’assolit:refet, compta el Ningú.
